Feminismo

#leoautorasoct

Ja fa un parell d’anys que el mes tardorenc per excel·lència es dedica a fomentar la lectura d’autores a través de #leoautorasoct. Una iniciativa que va néixer a Twitter el 2016 amb l’objectiu de donar visibilitat a les escriptores i intentar lluitar contra la desigualtat de gènere en el món editorial.

Molts de vosaltres segur que us qüestioneu aquesta iniciativa. ¿Per què només dones? ¿No és també discriminació? O ,¿per què només a l’octubre?

Estic força orgullosa de poder dir que en els darrers dos anys m’he esforçat molt per donar més espai a les veus femenines en les meves lectures. He de reconèixer que m’ha estat fàcil, ja que, en general, el to m’és més proper, m’hi reconec més en les seves paraules i en els significats que li atorguen i, a poc a poc, han aconseguit fer-se amb el protagonisme a la meva prestatgeria.

Però sé que per a moltes autores encara és complicat arribar al gran públic. La literatura escrita per homes es segueix llegint com a universal; pel contrari, sembla que la literatura escrita per dones només ens pugui interessar a altres dones i en molts casos continua assimilant-se a la literatura romàntica més melindrosa. Costa més que ens prenguin seriosament.

Per això em sembla perfecte que apareguin iniciatives com aquesta que posin el focus sobre totes aquelles autores, grans autores, que durant anys no han aconseguit el protagonisme que mereixien pel fet de ser dones.

Així que jo també m’hi sumo i aprofito per recomanar-vos algunes de les autores que durant els darrers anys m’han deixat una marca més profunda (la majoria són ja ben conegudes, així que aquest any em toca fer l’esforç de descobrir noves veus):

Lidia Chukóvskaia (1907-1996), escriptora, poeta, editora, publicista i dissident política durant el totalitarisme soviètic. Va ser la primera guanyadora, l’any 1990, del premi Andrei Sakharov al coratge cívic de l’escriptor. La seva obra més coneguda és Sofia Petrovna (editada en castellà per Errata Naturae), però jo m’hi vaig enamorar amb Inmersión, un sendero en la nieve (també editat meravellosament per Errata Naturae). Amb un estil molt intimista i poètic, els seus escrits deixen constància del cost humà de la dictadura.

Jeanette Winterson (1959) tampoc va tenir una juventut plàcida. Filla adoptiva d’un matrimoni evangèlic, va haver de marxar de casa molt jove després de confessar a la família la seva homosexualitat.

És una autora molt prolífica, amb més de 20 obres escrites, i en la majoria d’elles se centra en trencar amb les dualitats que regeixen la nostra societat. La diversitat sexual i de gènere són els seus temes principals. Es tracta d’una escriptora valenta, trencadora, d’una gran originalitat, molt sensible i brutal a l’hora. Jo l’he descobert fa poc amb La passió (editat en català per Edicions del Periscopi) i us recomano moltíssim.

Zsuzsa Bánk (1965) és escriptora, periodista i publicista. Els seus pares van haver d’emigrar d’Hongria després de la revolució de 1956 i aquest va ser el tema de la seva opera prima El nedador (editat per Quaderns crema), amb què jo la vaig descobrir i em va trencar el cor.

Només he llegit aquest llibre, però es brillant la manera com Bánk ens fica en la melancòlica i innocent mirada de dos nens per descriure’ns els horrors de la política i la crueltat de la vida. Senzillament, brillant.

Sanmao (1943-1991) és una gran trencadora de clixés. Nascuda a la Xina i criada a Taiwan, va emigrar a Espanya, el Sàhara i més tard va establir-se a les Illes Canàries. Amb un estil molt asiàtic, una mica analític, però molt innocent i proper, es deixa meravellar per tot el que li ensenya el món.

Tot i el seu final tràgic (va suïcidar-se a causa de la pena uns anys després de la mort accidental del seu marit) la seva veu és fresca, optimista, irònica i trencadora. Jo us recomano moltíssim Diaris del Sàhara (amb edició meravellosa de :Rata_) va ser el llibre amb què la vaig descobrir i crec que és el més adequat per endisar-se en el món d’aquesta dona tan increíble.


I aquí us deixo el meu pla de lectures per aquest #leoautorasoct (tot i que és ben provisional, perquè ja em conec i sé que això de fer plans no va gens amb mi):

  • Visc, i visc, i visc, de Maggie O’Farrel: en realitat ja el vaig començar fa un temps, però la meva intenció és acabar-lo aquesta primera setmana d’octubre. Així que, encara que sigui fer una miqueta de trampa, l’incloc a la llista.
  • Beloved, de Toni Morrisson: és la lectura conjunta del Club Literario Macondo (que ja us he recomanat més d’un cop, però per si de cas aterreu nous per aquí, no us el podeu perdre!)
  • Mirall, espatlla, intermitent, de Dorthe Nors. Recomanació de @lletraferits que ja ha esperat massa a la prestatgeria.

Ja veieu que no soc gaire ambiciosa, però així després m’estalvio la frustració.

Vosaltres què en penseu d’aquesta iniciativa? Us hi sumareu? Expliqueu-m’ho als comentaris!

Una abraçada ben forta i fins aviat!

Páginas: 1 2

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.