La mort i la primavera, Mercè Rodoreda

La mort i la primavera, Mercè Rodoreda

He necessitat un parell de mesos per deixar reposar la lectura de La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, i no es que avui estigui inspirada, però crec que mai em sentiré prou preparada per parlar-ne com cal.

No sé si es un llibre, un poema, un malson dels que fan suar, una al·legoria brillant o un text que mai arribaré a comprendre del tot, més enllà d’aquest món minúscul meu.

Tot el llibre està impregnat d’una pàtina onírica que incomoda, que en alguns fragments és fins i tot enganxifosa, asfixiant. I em sembla brillant. Sempre he trobat complicadíssim transmetre aquest tipus de sensacions tan indefinides al lector; fer-lo sentir com si realment estigués dins del cap de l’escriptor, veient les mateixes imatges tan clares i tan confuses a l’hora.

Com en un somni, La mort i la primavera té tot el sentit i no en té cap. Depèn de com es llegeixi. Una faula amb dues lectures: una superficial que és un conte meravellós que et remou tot per dins; i una profunda, una crítica d’una sensibilitat intel·ligent, afilada, però dolça a l’hora.

En realitat, la novel·la és un treball increïble d’arqueologia, una reconstrucció de l’editora Núria Folch a partir de les notes i els escrits deixats per l’autora. Per això és encara un misteri què volia expressar exactament Rodoreda amb aquest text.

Suposo que per ajudar-nos a esbrinar-ho, la segona part de l’edició de 2017 del Club Editor inclou tot un seguit de textos (volia escriure complementaris, però no ho son en absolut) i anàlisis literaris/editorials: una versió antiga de la tercera i la quarta part del llibre, un darrer capítol incomplet que podria haver estat un final alternatiu i una altra versió de la segona part que també va quedar incompleta. A més a més, inclou un postfaci d’Arnau Pons on analitza els punts principals del llibre.

El llibre està ple de les vivències de l’autora, però també del seu món interior, de les seves lluites. En ell Rodoreda s’exorcitza de tot: la cultura, l’opressió (en molts sentits), la ideologia, les tradicions, la guerra, la rebel·lió, la crueltat, la maldat, la bondat, l’exili, la supervivència… Com una ceba, es va traient i va posant sobre la taula totes les capes que l’oprimiren al llarg de la seva vida.

Hi ha un fragment en l’anàlisi de Pons que em va encantar:

“En realitat es tracta d’una obra subversiva en què allò de fantàstic serveix per entrar amb més força en una crítica de les convencions i de les pràctiques socials, i sobretot de la ideologia com allò que destrueix la persona, tan de manera simbòlica com real”.

Descriure, ressenyar aquest text no és una tasca que em senti preparada per fer. Aquest article no és sinó una massa mal barrejada de totes les sensacions que em va transmetre la seva lectura. Un llibre que, com a tal, va néixer el mateix any que jo. Tenim la mateixa edat, però no em viscut la mateixa vida i ens hem conegut tard. És una pena.

L’únic que puc dir, en realitat, és que el llegeixis. No te’n penediràs.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada