La ciutat i la casa

La ciutat i la casa

Ella i jo parlem en anglès i en francès, però no tenim res a dir-nos en cap llengua.

A hores d’ara no és cap secret que Ginzurg m’agrada; que m’agrada molt. La seva calmada potència narrativa i el talent que té per capbussar-se en les profunditats de les relacions interpersonals m’absorbeixen inevitablement i m’impulsen no només a llegir-la, sinó també a voler parlar-ne.  

Per la meva experiència amb l’autora puc afirmar que és una artista de la novel·la epistolar, estil que també fa servir en la seva última obra La ciutat i la casa i que li serveix de mirall de molts prismes a través dels quals s’articula tota una xarxa de complexes relacions entre un grup d’amics i parents. Relacions tempestuoses o banals, més properes o més distants, però sempre fragmentades.

A més a més, i com és habitual en les novel·les Ginzburg, a La ciutat i la casa també té un paper principal la impossibilitat dels personatges per comunicar-se els uns amb els altres. Aquesta paradoxal mancança comunicativa va embolicant el cabdell de sentiments, records i ressentiments que atrapa al lector en una angoixa tèrbola.

Tot i això, a través de l’intercanvi de correspondència (en general breu i directe) ens anem assabentant de les llums i les ombres dels diferents actors a través de la seva pròpia veu, i em sembla brillant com Ginzburg és capaç de dotar a cadascú d’aquesta veu que és només seva, i som capaços de veure el Giuseppe, la Lucrezia o la Roberta (un dels meus personatges preferits) parlant-nos des de la seva ciutat, des de casa seva.

Però un dels aspectes que més m’ha cridat l’atenció és l’esperit transgressor que se’n desprèn, propi de les conviccions polítiques de l’autora en una època en què el seu compromís polític tornava a copsar una part important de la seva vida.  Amb deliberada intenció, Ginzburg trenca amb totes les convencions i rols estereotipats i fa fora a cops de peu el model tradicional de família.

I de fons una pregunta que segur que ens hem fet tots en algun moment de la nostra vida, sobretot els qui, com l’autora, ens hem vist avocats a canviar de casa en diverses ocasions, i que Meritxell Curcuella-Jorba (meravellosa traductora de l’edició catalana de Club Editor) posa en paraules a la cloenda: ¿on és la meva veritable llar? La llar, un tema universal que aquí Natalia també és capaç de pintar deslligar de qualsevol tradicionalisme.

Precisament de la cloenda vull destacar un fragment que m’ha semblat meravellós: “No ens podem endur mai les cases en el nostre transitar nòmada per aquesta vida. Però ens quedaran els objectes, la materialitat limitadíssima que ens lligarà a algun record del passat. Una calaixera, un cobrellit, una catifa, el quadre del rei Lear (…).”

I segur que se m’han escapat un munt de matisos més, però així tindràs el plaer de descobrir-los per tu mateixa quan la llegeixis.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada