Fugir era el més bell que teníem, Marta Marín-Dòmine

Fugir era el més bell que teníem, Marta Marín-Dòmine
*Versión íntegra en castellano en la página 2

La filla regularment fa les maletes i se’n va, cap a un país nou on potser arribarà a sentir-se a casa. Però no: un instint l’empeny a refusar la vida sedentària. Sembla que fugi. ¿De què?

Quan vaig llegir la premissa sobre la qual la Marta Marín-Dòmine ha construït el seu relat em vaig enamorar al moment. Sé què són molts anys i vivències les que ens separen, l’abisme d’una generació, però no podia evitar trobar-me una mica en les seves paraules. Algunes experiències i sentiments compartits, malgrat la diferència en els motius i les circumstàncies. Ningú de la meva família es va veure obligat a exiliar-se, ni jo comparteixo la seva necessitat imperiosa de fugir. Així i tot, el fet de viure lluny de la que és i serà la meva terra m’acosta una mica a l’autora, encara que sigui només una mica, i ha fet que en alguns moments la lectura d’aquest llibre fos difícil.

El que m’impedia proclamar obertament el que sentia pel meu país és l’ambigüitat que encara m’omple de dubtes. Ambigüitat en la incertesa de repartir un afecte entre dos països, la dificultat per estimar-ne plenament cap dels dos on he viscut.

Potser aquesta és la part amb la qual m’he sentit més identificada, la dificultat de sentir-se bé al lloc on arribes, malgrat no sentir-se bé al lloc d’on véns.

Fugir era el més bell que teníem és un relat creat a partir de les memòries del pare de la Marta, que ella va rebre com un regal i ha volgut compartir en un format molt lliure, a cavall entre el diàleg amb el seu pare i la reconstrucció del seu viatge vital, tant en el temps com en l’espai.

Segons ella mateixa explica en una entrevista, la guspira que va encendre la flama (o l’incendi) va ser precisament la lectura de les memòries del seu pare just quan ella patia una crisi personal que la impulsava irremeiablement a fer les maletes. ¿De quina guerra fuges? Li pregunta un amic en trobar-se-la empaquetant coses a l’atzar.

Tirant d’aquest fil, l’autora es pregunta i intenta esbrinar si és possible que l’exili s’hereti, que quedi impregnat en l’ADN dels fills, dels nets, per sempre més, però d’una manera diferent, ja que “nosaltres” no fugim de res en concret…

L’exili és obligat, és dolor i es comptabilitza en anys, diu la Marta en la mateixa entrevista, sempre vols tornar al teu lloc d’origen; errar, en canvi, és una posició existencial. No hi ha lloc on tornar.

La Marta Marín-Dòmine ha dedicat molts anys a estudiar la literatura testimonial dels exiliats de la guerra civil i el seu relat n’està impregnat, no només en el contingut, ja que el llibre recull un munt de testimonis, sinó també en la forma.

Però també és un estudi sobre la memòria i sobre com aquesta es construeix: els records dels altres -això que anomenem memòria- són el país on residim.

I tot això transmès a través d’una prosa molt bella, reflexiva i poètica, plena de frases per emmarcar. Un llibre que s’ha de llegir sense pressa, per poder absorbint-ne tota l’essència. Una història (o diverses històries) molt personal que serveix per preguntar-se al voltant de qüestions universals. ¿No és això el que fan els clàssics?



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada